Els accents diacrítics

L'accent diacrític permet distingir el significat de paraules que tenen la mateixa grafia. Aquí tens els més corrents:

bé, béns (riquesa; adverbi)                              be, bens (anyell; nom de lletra)

Això està molt bé.                                           Carn de be a la planxa.

déu (divinitat), adéu, semidéu...                      deu, deus (xifra; verb deure; font)

Mart és el déu de la guerra.                             Té deu milions però me’n deu cinc.

dóna, dónes (verb donar)                               dona, dones (senyora)

Dóna-li les gràcies.                                          Vaig veure la teva dona

és (verb ser o ésser)                                        es (pronom reflexiu)

En Joan és enginyer.                                        En Joan es complica la vida.

fóra (verb ser o ésser)                                    fora (adverbi de lloc)

Fóra molt bonic però no pot ser.                     T’esperen a fora.

mà (part del cos)                                             ma (possessiu)

Li fa mal la mà.                                                M’ho ha dit ma mare.

més (quantitatiu)                                              mes (període de l'any; conjunció;

No en vull més.                                               possessiu)

                                                                       Tornaré el mes que ve.

món (la Terra), rodamón                                mon (possessiu)

Cada casa és un món.                                     M’ho ha dit mon pare.

nét, néta, néts, nétes, renét,                          net, neta, nets, netes (sense

besnét... (parents)                                           brutícia)

Ha tingut una nét.                                            Sempre va molt net.

ós, óssa, óssos, ósses (animal)                         os, ossos (part de l'esquelet)

Un ós de peluix.                                              S’ha trencat un os.

pèl, pèls (vellositat), repèl, contrapèl...          pel, pels (contracció per + el)

Et caurà el pèl.                                                Vas pel mal camí.

què (pronom relatiu tònic; interrogatiu)             que (conjunció; pronom relatiu àton)

Què vols?                                                       Que em deixis anar.

sé (verb saber)                                                se (pronom reflexiu)

Ja ho sé.                                                         No se li pot dir res.

sí, sís (adverbi d'afirmació)                              si, sis (pronom reflexiu; conjunció, Sí, noi, tens raó.    nota musical)

                                                                       Si vols, no vindré.

sóc (verb ser o ésser)                                      soc (tronc, esclop)

Sóc un geni.                                                     Dorm com un soc.

sòl, sòls (el terra); subsòl, entresòl                sol, sols (astre solar; verb soler;

                                                                       adverbi; nota musical)

Aquest sòl és argilós.                                       Sol de març, set anys a la cara.

                                                                       M’he quedat sol.

són (verb ser o ésser)                                     son (possessiu; el fet o les ganes Són uns genis.          de dormir)

                                                                       Sempre té molta son.

té (verb tenir)                                                 te (infusió; pronom feble; nom de Té una gran casa.    la lletra te)

                                                                       Puc oferir-te te o cafè.

ús (utilització)                                                  us (pronom feble)

N’ha fet un mal ús.                                          Aviat us ho diran.

véns, vénen (verb venir), revéns,                   vens, venen (verb vendre)

revénen                                                          revens, revenen

Ara véns o te’n vas?                                       Em vens la moto?

vós (tractament)                                               -vos (pronom feble)

Tracta’l de vós.                                               Porteu-vos bé.

Més diacrítics:

bóta, bótes (recipient)                                     bota, botes (calçat; verb botar)

Cóll (població de la Ribagorça)                      coll (part del cos)

dó (1a persona del verb donar)                       do (virtut; acte de donar; nota)

féu (verb fer, pret. perfet), reféu,...                feu (propietat); (verb fer, present;

satisféu                                                          imperatiu)

jóc, jócs (lloc on dorm l'aviram)                       joc, jocs (de jugar)

mèu, mèus (crit del gat)                                  meu, meus (possessiu)

mòlt, mòlta, mòlts, mòltes (participi              molt, molta, molts, moltes

verb moldre)   remòlta...                               (quantitatiu)

móra, móres (fruit)                                         mora, mores (natural del Magrib)

Móra (nom de diverses poblacions)

nós (plural majestàtic)                                     -nos (pronom feble)

rés (oració, pregària)                                      res (quantitatiu)

séc, sécs (plec del vestit)                                 sec, secs (adjectiu; verb seure)

sèu, sèus (greix)                                             seu, seus (possessiu; verb seure)

tòt, tòts (broc gros d'un càntir)                        tot, tots (adjectiu; adverbi)

vés (verb anar)                                               ves (verb veure)

L’accentuació gràfica

esdrúixoles (accent a l’antepenúltima síl·laba)	planes (accent a la penúltima síl·laba)	agudes (accent a l’última síl·laba)
sec-	-ci-	-ó
te-	-lè-	-fon
mà-	-qui-	-na

S’accentuen les paraules:

agudes quan acaben amb:	-a, -e, -i, -o, -u -as, -es, -is, -os, -us -en, -in	o-ca-si-ó pas-tís sor-prèn
planes quan no acaben amb:	-a, -e, -i, -o, -u -as, -es, -is, -os, -us -en, -in	cà-lid pú-blic o-rí-gens
esdrúixoles: sempre		à-re-a mà-ne-ga in-còg-ni-ta

En els mots polisíl·labs, la síl·laba tònica és aquella en què recau la major força de veu. Segons la posició de la síl·laba tònica la paraula serà:

aguda (si el cop de veu recau en l'última síl·laba):                       sec-ci-ó

plana (si recau en la penúltima síl·laba):                                      te-lè-fon

esdrúixola (si recau en l'antepenúltima síl·laba):                         mà-qui-na

Com ja deus haver observat, en català hi ha dues menes d'accent: el greu, que correspon a la vocal oberta, i l'agut, que correspon a la vocal tancada. Les úniques vocals que poden dur els dos accents són la e i la o.

1. Accentuació de la e

En la majoria dels casos, tant en mots aguts com en mots plans i esdrúixols, la e és oberta i, per tant, porta accent greu.

            cafè, cinquè, anglès, conèixer, èxit, perquè, paciència

Però porta accent agut en els casos següents:

Paraules agudes amb accent agut

·        els substantius abecé, clixé, consomé, jaqué, peroné, puré, quinqué, ximpanzé

·        els compostos de bé (gairebé, malbé, també), de té (conté, sosté), de ve (convé, prové)

·        la 1a persona del singular del futur simple: cantaré, temeré, dormiré

·        la 2a persona del singular del pretèrit perfet simple (2a conjugació): perdé, segué, digué

·        els adverbis després, només

·        els noms i adjectius que fan el plural en -essos: accés, congrés, exprés... tret de xerès, interès, espès

·        la 1a i la 3a persona del singular del pretèrit imperfet de subjuntiu (1a i 2a conjugació): digués, cantés

·        la 3a persona del singular del present d'indicatiu del verb encendre (encén) i dels verbs acabats amb -tendre (entén, estén, pretén)

Paraules planes i esdrúixoles amb accent agut

·        els infinitius témer, prémer, esprémer, créixer, néixer, ésser

·        les formes érem, éreu, del verb ésser

·        les terminacions verbals diguérem, diguéreu, cantéssim, cantéssiu

·        els mots cérvol, església, feréstec, préssec, préstec

2. Accentuació de la o

En la majoria de mots aguts la o és tancada i, per tant, duu accent agut.

            cançó, carbó, nació, perillós

Però duen accent greu:

·        els mots això, allò, però, de debò, rebò, retrò, ressò, espòs, repòs, arròs, terròs, talòs

·        els participis passats dels compostos del verb cloure: exclòs, inclòs, reclòs

En la majoria dels mots plans i esdrúixols la o és oberta i, per tant, duu accent greu.

            pròxim, glòria, història, òpera

Però duen accent tancat:

·        estómac, furóncol, escórpora, fórmula, pólvora, tómbola, tórtora

·        l'infinitiu córrer i els seus compostos (incórrer, recórrer...)

·        les formes fóra, fórem, fóreu, fóssim, fóssiu, del verb ésser

 Altres aspectes

1. Cal accentuar les lletres majúscules quan les regles d'accentuació ho exigeixin.

            És un país de l'Àfrica.

2. Els adverbis acabats en -ment conserven l'accentuació del mot amb què s'han format.

            ràpidament       (ràpida + ment)

            fàcilment          (fàcil  +  ment)

Cal tenir en compte la pronúncia dels mots que hi ha a continuació perquè sovint fem recaure la síl·laba tònica en una síl·laba equivocada. Això pot comportar, també, errors d'accentuació.

a) Són mots aguts:

            alfil, comitè, fluor, futbol, handbol, heroi, hoquei, interval, iber, oboè,

            oceà, timpà, policrom, poliglot, Raimon, el Tibet, xassís, zenit

b) Són mots plans:

            pentagrama, cardíac, míssil, monòlit, Àneu, atmosfera, policíac, rèptil,

            torticoli, Kíev, medul·la, termòstat, tèxtil, víking, amoníac, omòplat,

            leucòcit, dinamo, austríac, pròsper, magnetòfon, intèrfon

c) Són mots esdrúixols:

            aurèola, període, Tàrraco, diòptria, elèctrode, Etiòpia, èczema,

            Himàlaia, olimpíada, Sàhara, pneumònia, Hèlsinki

Diptongos y triptongos

Diptongo es la reunión de dos vocales en la misma sílaba que se pronuncian en un solo golpe de voz.

Ejemplo: aire, causa, aceite, deuda, boina.

Triptongo es la reunión de tres vocales que se pronuncian en un solo golpe de voz.

Ejemplo: limpiáis, acariciéis, averiguáis, buey, miau.

Hiato se produce cuando dos vocales van seguidas en una palabra pero se pronuncian en sílabas diferentes.

Ejemplo: león, aéreo, raíz, feo, peana.

Normas de acentuación de diptongos, triptongos e hiatos:

Los diptongos y triptongos siguen generalmente las normas generales de la acentuación y se colocará la tilde en la vocal que suena más fuerte.

Ejemplos: diócesis, diáfano, también, después, huésped, náutico, náufrago, sepáis, lleguéis, limpiéis, averiguáis, cuídalo, cuídame, farmacéutico.

La "h" muda entre vocales se considera inexistente con respecto a la acentuación de diptongos.

Ejemplos: desahuciar, rehilar.

La "y" griega final forma diptongos y triptongos pero nunca se pondrá tilde en los mismos.

Ejemplos: convoy, Eloy, Uruguay, Paraguay, virrey, Valderaduey.

Los hiatos siguen, casi siempre, las normas generales de la acentuación.

Ejemplos: león, aéreo.

Hay un caso especial que lleva tilde para romper diptongo que no sigue las normas generales.

Ejemplos: raíz, búho, baúl, Raúl, tío, río, María, cantaría,rehúso, ahínco, caída, iríais, reúne, actúa...

La tilde diacrítica en los interrogativos y exclamativos

Todas las partículas interrogativas y exclamativas, tanto directas como indirectas, llevan acento diacrítico para diferenciarlas del relativo y de la conjunción que:
 

¿Qué te ha dicho?

Que fuera a verle mañana.

Quien diga una cosa así, miente.

¿Quién se atreve a decir una cosa así?

¡Qué ciudad más bonita!

Le preguntó qué clase de marisco le gustaba.

Las palabras adónde, cómo, cuál/es, cuán, cuándo, cuánto/a/os/as, dónde, qué y quién/es, que tienen valor interrogativo o exclamativo, son tónicas y llevan tilde diacrítica.

Los interrogativos y exclamativos introducen enunciados interrogativos y exclamativos: ¿Adónde vamos?; ¡Cómo te has puesto!; ¿Cuál es el suyo?; ¡Cuán hermoso es!; ¿Cuándo tienes que volver?; ¿Cuántos años tiene?; ¿Dónde ocurrió?; ¡Qué suerte ha tenido!; ¿De quién ha sido la idea?

También introducen oraciones interrogativas o exclamativas indirectas: Pregúntales dónde está el ayuntamiento; Ya sé cuándo vendrá; No tenían qué comer; Estaba seguro de quién iba a ganar; Imagínate cómo habrá crecido que no lo reconocí; Verá usted qué frío hace dentro.

Además, pueden funcionar como sustantivos: Se propuso averiguar el cómo, el cuándo y el dónde de aquellos sucesos. (adónde, cómo, cuál, cuán, cuándo, cuánto, dónde, qué, quién).

Cuando estas palabras son átonas, (salvo cual, que es tónico cuando va precedido de artículo) funcionan como relativos o como conjunciones y se escriben sin tilde: El lugar adonde vamos te gustará; Quien mal anda, mal acaba; El que lo sepa que lo diga. (adonde, como, cual, cuando, cuanto, donde, que, quien).

La tilde diactítica en los monosílabos.

La tilde diacrítica sirve para distinguir palabras que se escriben igual pero que pertenecen a categorías gramaticales diferentes.

Como norma general los monosílabos no llevan tilde. Sin embargo, hay algunos que tienen la misma forma aunque sean palabras con función y significado distinto:

• él pronombre personal - el artículo
• mí pronombre personal - mi pronombre posesivo
• tú pronombre personal - tu pronombre posesivo
• más adverbio de cantidad - mas conjunción adversativa
• sí pronombre personal o adverbio de afirmación - si conjunción condicional
• sé forma verbal - se pronombre personal
• dé forma verbal - de preposición
• té sustantivo - te pronombre personal

La conjunción o lleva tilde cuando va entre cifras: 4 ó 5.

Acentuación de palabras: Norma general

En castellano las palabras presentan una sola sílaba tónica, que es la que se pronuncia con mayor intensidad. Hay que diferenciar entre acento y acento ortográfico o tilde (´), ya que todas las palabras presentan acento, pero no todas se acentúan gráficamente; solamente lo hacen las que cumplen determinadas normas ortográficas. Dependiendo de la posición que ocupe la sílaba tónica dentro de la palabra distinguimos varios tipos de palabras:

•  Agudas:  Son aquellas cuya sílaba tónica es la última (estación, Teruel). Llevan tilde sobre la vocal de la sílaba tónica siempre que acaben en vocal o en las consonantes N o S: autobús, venció.
• Llanas: Son aquellas cuyo acento recae sobre la penúltima sílaba (árbol, calvo). Se acentúan gráficamente cuando no terminan en vocal ni en las consonantes N o S: carácter, césped.
• Esdrújulas: Son aquellas cuya sílaba tónica ocupa el antepenúltimo lugar. Todas llevan tilde: dificilísimo, ímpetu, tórtola.
• Sobreesdrújulas: Son aquellas cuyo acento recae sobre una sílaba anterior a la antepenúltima. Todas llevan tilde: avísaselo, piénsatelo.