La dièresi

La dièresi és un signe gràfic que s'utilitza per indicar que:

·        Cal pronunciar la u dels grups gu- i qu-:

            eloqüent, qüestió, següent, aigües, lingüista

·        Cal pronunciar en síl·labes diferents dues vocals que podrien fer diftong i no en fan:

            raïm, veïna, roïns, llaüt, peüc, diürn

Ara bé, si la paraula ha de dur accent segons les normes d'accentuació, sempre l'accentuarem i no hi posarem dièresi.

            Lluís, país, conduíem

Per no trobar-nos amb textos sobrecarregats de dièresis, hi ha unes normes d'estalvi de la dièresi. Així doncs, no se n'ha de posar:

·        A l'infinitiu, gerundi, futur i condicional dels verbs acabats amb vocal + ir

            agrair, agraint, agrairà, agrairia

            conduir, conduint, conduirem, conduiries

·        En els sufixos -isme, -ista

            egoisme, europeista

·        En les terminacions -us, -um

            harmònium, Pius

·        Després dels prefixos anti-, intra-, co-, re-, contra-, pre-, auto-

            antiimperialista, intrauterí, coincidència, reunificació, contraindicació,

            preinscripció, autoinducció

1. Si en un mot hi ha dues vocals juntes que no formen diftong, tampoc no en formaran en els seus derivats:

            veí, veïns, veïnat, veïnatge

2. Tingues present, però, que els derivats d'alguns cultismes porten dièresi encara que el mot primitiu tingui diftong:

Formen diftong (no duen dièresi)                         No formen diftong (duen dièresi)

              fluid                                                                     fluïdesa

              trapezoide                                                            trapezoïdal

              arcaic                                                                   arcaïtzant

              europeu                                                               europeïtzant

              heroi                                                                    heroïna, heroïcitat

3. Recorda que porten dièresi:

            traïdor, continuïtat, espontaneïtat, heterogeneïtat, suïcidi, diürètic...

Els accents diacrítics

L'accent diacrític permet distingir el significat de paraules que tenen la mateixa grafia. Aquí tens els més corrents:

bé, béns (riquesa; adverbi)                              be, bens (anyell; nom de lletra)

Això està molt bé.                                           Carn de be a la planxa.

déu (divinitat), adéu, semidéu...                      deu, deus (xifra; verb deure; font)

Mart és el déu de la guerra.                             Té deu milions però me’n deu cinc.

dóna, dónes (verb donar)                               dona, dones (senyora)

Dóna-li les gràcies.                                          Vaig veure la teva dona

és (verb ser o ésser)                                        es (pronom reflexiu)

En Joan és enginyer.                                        En Joan es complica la vida.

fóra (verb ser o ésser)                                    fora (adverbi de lloc)

Fóra molt bonic però no pot ser.                     T’esperen a fora.

mà (part del cos)                                             ma (possessiu)

Li fa mal la mà.                                                M’ho ha dit ma mare.

més (quantitatiu)                                              mes (període de l'any; conjunció;

No en vull més.                                               possessiu)

                                                                       Tornaré el mes que ve.

món (la Terra), rodamón                                mon (possessiu)

Cada casa és un món.                                     M’ho ha dit mon pare.

nét, néta, néts, nétes, renét,                          net, neta, nets, netes (sense

besnét... (parents)                                           brutícia)

Ha tingut una nét.                                            Sempre va molt net.

ós, óssa, óssos, ósses (animal)                         os, ossos (part de l'esquelet)

Un ós de peluix.                                              S’ha trencat un os.

pèl, pèls (vellositat), repèl, contrapèl...          pel, pels (contracció per + el)

Et caurà el pèl.                                                Vas pel mal camí.

què (pronom relatiu tònic; interrogatiu)             que (conjunció; pronom relatiu àton)

Què vols?                                                       Que em deixis anar.

sé (verb saber)                                                se (pronom reflexiu)

Ja ho sé.                                                         No se li pot dir res.

sí, sís (adverbi d'afirmació)                              si, sis (pronom reflexiu; conjunció, Sí, noi, tens raó.    nota musical)

                                                                       Si vols, no vindré.

sóc (verb ser o ésser)                                      soc (tronc, esclop)

Sóc un geni.                                                     Dorm com un soc.

sòl, sòls (el terra); subsòl, entresòl                sol, sols (astre solar; verb soler;

                                                                       adverbi; nota musical)

Aquest sòl és argilós.                                       Sol de març, set anys a la cara.

                                                                       M’he quedat sol.

són (verb ser o ésser)                                     son (possessiu; el fet o les ganes Són uns genis.          de dormir)

                                                                       Sempre té molta son.

té (verb tenir)                                                 te (infusió; pronom feble; nom de Té una gran casa.    la lletra te)

                                                                       Puc oferir-te te o cafè.

ús (utilització)                                                  us (pronom feble)

N’ha fet un mal ús.                                          Aviat us ho diran.

véns, vénen (verb venir), revéns,                   vens, venen (verb vendre)

revénen                                                          revens, revenen

Ara véns o te’n vas?                                       Em vens la moto?

vós (tractament)                                               -vos (pronom feble)

Tracta’l de vós.                                               Porteu-vos bé.

Més diacrítics:

bóta, bótes (recipient)                                     bota, botes (calçat; verb botar)

Cóll (població de la Ribagorça)                      coll (part del cos)

dó (1a persona del verb donar)                       do (virtut; acte de donar; nota)

féu (verb fer, pret. perfet), reféu,...                feu (propietat); (verb fer, present;

satisféu                                                          imperatiu)

jóc, jócs (lloc on dorm l'aviram)                       joc, jocs (de jugar)

mèu, mèus (crit del gat)                                  meu, meus (possessiu)

mòlt, mòlta, mòlts, mòltes (participi              molt, molta, molts, moltes

verb moldre)   remòlta...                               (quantitatiu)

móra, móres (fruit)                                         mora, mores (natural del Magrib)

Móra (nom de diverses poblacions)

nós (plural majestàtic)                                     -nos (pronom feble)

rés (oració, pregària)                                      res (quantitatiu)

séc, sécs (plec del vestit)                                 sec, secs (adjectiu; verb seure)

sèu, sèus (greix)                                             seu, seus (possessiu; verb seure)

tòt, tòts (broc gros d'un càntir)                        tot, tots (adjectiu; adverbi)

vés (verb anar)                                               ves (verb veure)

L’accentuació gràfica

esdrúixoles (accent a l’antepenúltima síl·laba)	planes (accent a la penúltima síl·laba)	agudes (accent a l’última síl·laba)
sec-	-ci-	-ó
te-	-lè-	-fon
mà-	-qui-	-na

S’accentuen les paraules:

agudes quan acaben amb:	-a, -e, -i, -o, -u -as, -es, -is, -os, -us -en, -in	o-ca-si-ó pas-tís sor-prèn
planes quan no acaben amb:	-a, -e, -i, -o, -u -as, -es, -is, -os, -us -en, -in	cà-lid pú-blic o-rí-gens
esdrúixoles: sempre		à-re-a mà-ne-ga in-còg-ni-ta

En els mots polisíl·labs, la síl·laba tònica és aquella en què recau la major força de veu. Segons la posició de la síl·laba tònica la paraula serà:

aguda (si el cop de veu recau en l'última síl·laba):                       sec-ci-ó

plana (si recau en la penúltima síl·laba):                                      te-lè-fon

esdrúixola (si recau en l'antepenúltima síl·laba):                         mà-qui-na

Com ja deus haver observat, en català hi ha dues menes d'accent: el greu, que correspon a la vocal oberta, i l'agut, que correspon a la vocal tancada. Les úniques vocals que poden dur els dos accents són la e i la o.

1. Accentuació de la e

En la majoria dels casos, tant en mots aguts com en mots plans i esdrúixols, la e és oberta i, per tant, porta accent greu.

            cafè, cinquè, anglès, conèixer, èxit, perquè, paciència

Però porta accent agut en els casos següents:

Paraules agudes amb accent agut

·        els substantius abecé, clixé, consomé, jaqué, peroné, puré, quinqué, ximpanzé

·        els compostos de bé (gairebé, malbé, també), de té (conté, sosté), de ve (convé, prové)

·        la 1a persona del singular del futur simple: cantaré, temeré, dormiré

·        la 2a persona del singular del pretèrit perfet simple (2a conjugació): perdé, segué, digué

·        els adverbis després, només

·        els noms i adjectius que fan el plural en -essos: accés, congrés, exprés... tret de xerès, interès, espès

·        la 1a i la 3a persona del singular del pretèrit imperfet de subjuntiu (1a i 2a conjugació): digués, cantés

·        la 3a persona del singular del present d'indicatiu del verb encendre (encén) i dels verbs acabats amb -tendre (entén, estén, pretén)

Paraules planes i esdrúixoles amb accent agut

·        els infinitius témer, prémer, esprémer, créixer, néixer, ésser

·        les formes érem, éreu, del verb ésser

·        les terminacions verbals diguérem, diguéreu, cantéssim, cantéssiu

·        els mots cérvol, església, feréstec, préssec, préstec

2. Accentuació de la o

En la majoria de mots aguts la o és tancada i, per tant, duu accent agut.

            cançó, carbó, nació, perillós

Però duen accent greu:

·        els mots això, allò, però, de debò, rebò, retrò, ressò, espòs, repòs, arròs, terròs, talòs

·        els participis passats dels compostos del verb cloure: exclòs, inclòs, reclòs

En la majoria dels mots plans i esdrúixols la o és oberta i, per tant, duu accent greu.

            pròxim, glòria, història, òpera

Però duen accent tancat:

·        estómac, furóncol, escórpora, fórmula, pólvora, tómbola, tórtora

·        l'infinitiu córrer i els seus compostos (incórrer, recórrer...)

·        les formes fóra, fórem, fóreu, fóssim, fóssiu, del verb ésser

 Altres aspectes

1. Cal accentuar les lletres majúscules quan les regles d'accentuació ho exigeixin.

            És un país de l'Àfrica.

2. Els adverbis acabats en -ment conserven l'accentuació del mot amb què s'han format.

            ràpidament       (ràpida + ment)

            fàcilment          (fàcil  +  ment)

Cal tenir en compte la pronúncia dels mots que hi ha a continuació perquè sovint fem recaure la síl·laba tònica en una síl·laba equivocada. Això pot comportar, també, errors d'accentuació.

a) Són mots aguts:

            alfil, comitè, fluor, futbol, handbol, heroi, hoquei, interval, iber, oboè,

            oceà, timpà, policrom, poliglot, Raimon, el Tibet, xassís, zenit

b) Són mots plans:

            pentagrama, cardíac, míssil, monòlit, Àneu, atmosfera, policíac, rèptil,

            torticoli, Kíev, medul·la, termòstat, tèxtil, víking, amoníac, omòplat,

            leucòcit, dinamo, austríac, pròsper, magnetòfon, intèrfon

c) Són mots esdrúixols:

            aurèola, període, Tàrraco, diòptria, elèctrode, Etiòpia, èczema,

            Himàlaia, olimpíada, Sàhara, pneumònia, Hèlsinki